Història

La Parròquia de Sant Genís

Qualsevol aproximació a la història de l’Ametlla del Vallès exigeix un previ coneixement de com es féu la reconquesta i la repoblació de les terres situades a migjorn de la Cinglera de Bertí.

En un breu resum, podem dir que quan el comte Guifré, senyor del comtat de Barcelona, dugué a terme la Reconquesta de les contrades pirinenques i les del litoral, existia, sense clar domini, una petita comarca situada entre la vall del Tenes i la depressió del Congost.

Per tal d’establir el domini comtal en aquella contrada calia aprissionar-la i donar-li una adequació civil i eclesiàstica. D’acord amb el comte Guifré, l’ocupació d’aquelles terres fou obra del seu germà Sunifred que era senyor feudal de la conca del Congost i que, saltant els cingles del Bertí, aprissionà l’antic terme de Montbui i el convertí en un alou comtal.

El terme de Montbui havia estat un domini senyorívol anterior a la invasió sarraïna, amb castell propi situat al turó de Montbui, les restes del qual encara es conserven. Una part del domini sobre les terres conquerides fou cedida a la filla del comte Guifré, la senyora Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll.

Aquest fet històric determinà la presència de la senyora Emma a l’Ametlla, que vingué a patrocinar la consagració de l’església parroquial celebrada l’any 932, segons consta en l’acta que encara es conserva. Amb aquesta acció de domini senyorívola, l’abadessa Emma establia la primera parròquia d’una comunitat feudal que, més endavant, seria la Baronia de Montbui, formada per l’agrupació de les següents parròquies: Sant Feliu de Codines, Sant Mateu de Montbui, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’ametlla i Sant Pere de Bigues.

Sota la jurisdicció temporal de diversos barons i la dependència política del comtat de Barcelona aquestes cinc parròquies protagonitzaren la història de la Barnoia durant un període de més de cinc-cents anys.

Atesa la vinculació de l’Ametlla a la realitat geopolítica de la baronia, no és gens estrany que la història de la parròquia de l’Ametlla sigui la de la comunitat feudal que li pertoca. Això no obstant, bo serà conèixer algunes particularitats de la vida parroquial i de les formes de vida comunitàries.

Esmentarem en primer lloc una dada curiosa, de caràcter geogràfic, referent a la parròquia. Hem dit abans que es conserva l’acta de consagració de l’església de l’any 932. Però hem d’afegir-hi que també es conserva l’acta de reconstrucció del temple parroquial i la corresponent consagració de l’any 1123.

En aquesta mena de documents es feia constar els límits  territorials de la parròquia i és adient fer constar que els límits territorials consignats en les esmentades actes són gairebé els mateixos de l’actual terme municipal de l’Ametlla del Vallès.

Durant el període de cinc segles que la baronia estigué sotmesa al domini dels diversos barons de Montbui, el poblament i el pes social de l’Ametlla foren poc importants. El poblament es mantingué sense gaires canvis durant molts i molts anys. Uns quants habitatges entorn de l’església, algun petit raval, les quatre grans masies dels senyors terratinents i un escampall de masos humils arreu del terme.

El pes social de l’Ametlla en la vida general de la baronia no fou mai predominant. Una agricultura basada en el conreu de terres de secà era menystinguda en comparar-la amb la de les parròquies de la vall del Tenes, afavorida per extenses terres de regadiu.

El terme de l’Ametlla era emboscat i els mitjans de locomoció i de comunicació amb les parròquies veïnes eren escassos. D’aquesta primera època de la història de l’Ametlla són ben pocs els documents que aporten indicis de com es vivia a l’Ametlla en aquells temps, que era més o menys igual a tot el món rural del nostre país.

Mentre les parròquies de la Baronia foren domini del senyor feudal que exercia el seu poder des del castell de Montbui amb absoluta independència política i en un règim de servitud, no calia esperar cap canvi social ni econòmic. Fou més endavant, passats molt segles, quan la Baronia, amb el seu pas a la jurisdicció del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, va iniciar un gran canvi en l’aspecte polític i social que va obrir noves perspectives cap al millorament de l’economia i la cultura.

Origen de la Baronia de Montbui

La Baronia de Montbui té l’origen en l’alou Comtal del terme de Montbui. Formaven aquest alou les pertinències següents: les Parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Feliu de Codines, Sant Mateu de Montbui i Sant Genís de l’Ametlla. També ho era – amb algunes reserves- Santa Maria de Caldes.

Aquest alou fou donat l’any 1059 pel comte de Barcelona, Ramon I el Vell, al senyor Mir Geribert, a la seva esposa Guilla i als seus fills o aquell a qui ho volguessin llegar. Amb aquesta donació s’establia, de fet, la Baronia de Montbui que, sota jurisdiccions diverses, va substituir fins a la meitat del segle XIX.

La senyora Emma, Abadessa de Sant Joan

Les primeres notícies venen de l’acta de l’any 885, en la qual el comte Guifré i la seva esposa fan oblació de la seva filla Emma al monestir de Sant Joan. El comte va morir l’any 897 que Emma tenia disset anys i en feia tres que havia estat declarada major d’edat.

L’abadessa tingué un concepte molt elevat del seu càrrec i va morir l’any 942, després d’una llarga vida dedicada al bon govern del monestir i de les pertinències feudals que li foren confiades.

Canvi jurisdiccional de la Baronia

En el procés històric de la parròquia de l’Ametlla del Vallès tenen una major importància els esdeveniments socials i polítics que tingueren lloc durant el segle XV, que fou de gran trasbals a tot el país. Una guerra civil que durà deu anys -la del rei Joan II amb les institucions catalanes- la revolta dels remences i la plaga del bandolerisme afectaren profundament la baronia de Montbui i cadascuna de les parròquies que la formaven.

Però l’esdeveniment que més incidí en el curs històric de la baronia i en la vida de la seva gent fou el canvi de jurisdicció feudal dut a terme l’any 1490. Durant cinc segles l’Ametlla i tot el terme de Montbui havien estat sota el domini personal d’un baró que no sempre tractava els seus vassalls amb la justícia deguda. Les vicissituds i el trasbals del segle havien esperonat el desig de la gent de la baronia de lliurar-se del poder personal del baró per acollir-se a altres formes de jurisdicció política i social.

En aquell temps, el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona havia adquirit gran prestigi, tant pel seu bon govern com per la seva puixança econòmica. Això feia que molts feus senyorívols sotmesos al domini d’un Senyor -com era el cas de la Baronia de Montbui- cerquessin la protecció de la Senyoria del Consell de Cent de Barcelona per mitjà de pacte anomenat “Privilegi de l’Entrega”.

Per assolir la nova jurisdicció, calia, prèviament, complir el deure de “Redempció”, que consistia en pagar al senyor baró la quantitat convinguda a canvi d’obtenir la llibertat. La norma establerta pel Consell de Cent de Barcelona era que, amb el Privilegi de l’Entrega, assumia el domini feudal d’una vila, d’un poblet o d’una contrada que en l’aspecte sociopolític tenia la consideració de “Carrer de Barcelona”.

El canvi de jurisdicció representà a tots els habitants de la baronia un gran progrés social i polític, però l’organització del nou règim  no fou cosa fàcil. Els homes més importants del terme constituïen el Consell de la Baronia, format pel batlle, vuit jurats, un clavari i setze prohoms, que prengué el nom del Consell dels Vint-i-sis. L’organització del govern de la baronia fou semblant al de la ciutat de Barcelona.

Cal dir, però, que avesats de tants anys a viure sota l’autoritat absoluta d’un senyor, la tasca dels homes de la baronia no fou gens fàcil. Durant quasi un quart de segle, l’autoritat del Consell dels Vint-i-sis fou molt dèbil, de la qual cosa se n’aprofitaven la gent de mala vida, els bandolers i els proscrits per la llei, que després de la guerra civil i la revolta dels remences no eren pas pocs.

Del fet que la parròquia de l’Ametlla era part integrant d’un terme considerat Carrer de Barcelona, en resta una bella mostra en l’heràldica municipal. L’actual escut de l’Ametlla conserva la creu i les barres de l’heràldica barcelonina. Altrament, existeixen també documents que ressenyen la visita que feien cada any a l’Ametlla els Magnífics Conselles de Barcelona per tal d’inspeccionar l’administració de la parròquia.

Aquest nou règim polític i social de la Baronia va durar poc més de dos-cents anys. Amb l’ocupació de Catalunya per les tropes del rei castellà Felip V, i amb el Decret de Nova Planta, foren abolides les institucions catalanes i suspeses totes les comunitats feudals que en depenien. La Baronia de Montbui fou adscrita al corregiment de Mataró i al partit judicial de Granollers.

El bandolerisme

El bandolerisme era el ròssec de les guerres civils i de la revolta dels pagesos remença. Els bandolers eren gent perseguida per la justícia per motius molt diversos. Uns ho eren per motius polítics. Altres eren pagesos de remença que s’havien significat o havien comès algun delicte durant la revolta i havien fugit dels masos per no ésser víctimes de represàlies i venjances. D’aquesta situació en sorgiren quadrilles formades per gent de mala vida encapçalades sovint per homes idealistes proscrits per la llei. Gent, en principi, de novles intencions que havien de cometre robatoris si volien viure i guardar-se de la justícia. També la misèria al camp i a la muntanya alimentava l’existència d’aquest flagell.

Que aquesta situació afectà l’Ametlla ho demostren les morts violentes consignades en el llibre d’òbits de la parròquia. En el curt temps d’un segle, a l’Ametlla foren assassinades deu persones que, per una població de poc més de dues-centes, demostra que es vivia una època de gran trasbals i d’inseguretat personal.

El perill als poblets i als masos fou tan general que molts propietaris van pactar amb un masover i es traslladaren a viure a les viles més pròximes que oferien major seguretat. A la llarga, el sistema de masoveries i de parceria fou beneficiosa per l’economia rural, però, fins que l’autoritat va poder imposar la llei, la vida fou difícil i plena de perills.

Amb moltes dificultats el Consell de la Baronia va organitzar una mena de sometent rural destinat a “perseguir els lladres i homes de mala vida”. Cada parròquia aportava deu homes que eren ensinistrats degudament.

La lluita contra el bandolerisme durà fins a les acaballes del segle XVII; fou una maledicció per a la vida de les famílies i per al desenvolupament normal de l’economia rural.

La Baronia de Montbui arriba a la seva fi

Amb el “Privilegi de l’Entrega” que atorgava a la Baronia la categoria de Carrer de Barcelona, les parròquies adquirien una major personalitat social i política i la participació més directa en el govern de la comunitat. I a mesura que el Consell augmentava la seva gestió de govern milloraren notablement les condicions de vida i el comportament col·lectiu.

Especialment, un cop superat el tràngol de la Guerra dels Segadors de l’any 1640, hi ha indicis que demostren que a l’Ametlla es van viure uns anys de pau i tranquil·litat. Això ho van evident les dates de construcció del nou temple parroquial (1679), i les importants reformes del Mas Draper, el Mas Xammar, el Mas Plantada i el Mas Antoja, totes realitzades a mitjans del segle XVII.

Que a l’Ametlla es van viure uns anys de pau i tranquil·litat, ho demostra també un fenomen social molt significatiu. De sempre, la participació de l’Ametlla en el consell de la baronia havia estat privilegi exclusiu dels majors terratinents i de les famílies de més prestigi social. Per primera vegada, la documentació d’aquesta època aporta la presència en el Consell de famílies de classe mitjana, un estament social que en el futur pesarà molt en la vida de l’Ametlla.

Sota la jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona, cada parròquia va assolir millores importants pel seu temps. La de l’Ametlla va obtenir la concessió d’administrar la carnisseria, la fleca, l’hostal, a taverna i, fins i tot, l’ensenyança de minyons i alguns drets de representació comunal.

Però la pau i prosperitat solen ésser fenòmens de curta durada. L0’ocupació de Catalunya per les tropes franco-castellanes l’any 1714, i la promulgació del Decret de Nova Planta, imposaren una nova organització político-administrativa i l’abolició de totes les institucions catalans -la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent de Barcelona- i de totes les comunitats de règim feudal.

La Baronia de Montbui, si bé legalment fou també dissolta, va subsistir de fet encara uns anys supeditada, però, a dues condicions d’obligat compliment. En virtut del nou ordre administratiu, restava sotmesa a la jurisdicció del corregiment de Mataró i, d’acord amb el nou règim, els membres del Consell perdien el dret d’ésser elegits democràticament i eren nomenats directament pel corregidor de Mataró.

Totes les ciutats, viles i pobles de Catalunya, amb la nova llei havien d’establir un nou sistema administratiu però, en realitat, durant molt de temps, els canvis foren purament nominals. Del batlle se’n digué alcalde, els jurats foren regidors, el clavari era el majordom el pregoner, l’agutzil. El canvi important fou que, des d’aleshores, tots els documents oficials hagueren d’ésser redactats en llengua castellana.

Els estralls de la guerra i també, en part, el canvi de règim, trencaren el ritme de millorament dels anys anteriors i, després d’un curt període de transició, la Baronia de Montbui arribà a la seva fi. Amb una nova ordenació del territori, les parròquies de la Baronia es convertiren en municipis independents i encetaren una altra etapa de la seva història.

La independència municipal

El dia 2 de juliol de 1835, la publicació d’un decret reial ordenava la dissolució de la Baronia de Montbui i obligava les parròquies comunals a constituir-se en municipis independents. L’aplicació immediata d’aquest decret no fou possible donada la confusió política que existia arreu del país, provocada per la Primera Guerra Carlina que havia de durar set anys.

A l’Ametlla, la constitució del primer ajuntament tingué lloc el dia 27 de gener de 1843. Amb aquest acte, l’Ametlla posa fi a una etapa de la seva història, que havia durat vuit segles, durant els quals un grapat de generacions havien donat al seu terrer una fesomia, un caràcter i un esperit.

En el moment d’assolir la independència, l’Ametlla tenia una població d’uns set-cents habitants que vivien d’una agricultura poc generosa i molt malmesa per les vicissituds i pèrdues morals i materials ocasionades per la guerra tot just acabada. Però ben avia la vida econòmico-social anà millorant per a tots els estaments.

La nova situació va fer que, amb més llibertat i una major responsabilitat, les autoritats poguessin atendre millor les necessitats de la població. La perspectiva d’un llarg període de tranquil·litat va anar millorant els sistemes de treball, l’aprofitament dels conreus i la varietat dels cultius. D’altra banda, l’Ametlla millorà també les vies de comunicació amb els poblets veïns i amb la ciutat de Granollers, gràcies a la carretera provincial traçada a la Diputació.

El major entrebanc en el procés de millorament fou el flagell de la fil·loxera que exterminà la totalitat de les vinyes, que eren un factor molt important de l’economia local. La recuperació va exigir molt d’esforç i sacrifici fins a la fi del segle.

Que el millorament de les formes de vida és importants en molts aspectes, ho demostren algunes innovacions establertes  ja abans d’acabar el segle. És bo recordar-ne algunes prou significatives i sorprenents, si tenim en compte les circumstàncies i les dificultats d’aquells temps.

Cal, només, recordar que l’any 1832 fou atorgada a l’Ametlla la concessió de tenir estanc, establiment que fou obert dos anys després. Que l’any 1857 va inaugurar-se el primer rellotge públic adossat al campanar del temple parroquial. Que un any després s’establí el servei de carteria, adscrit a l’estafeta de la Garriga. Que l’any 1862 fou fundada la Germandat de Sant Sebastià amb el suport de tothom. I que l’any 1890 s’estableix el subministrament d’aigua viva a les principals cases de l’Ametlla.

Encara que la població va créixer poc durant els primers anys de la independència municipal, ben aviat devien sorgir les inquietuds i les iniciatives dels que sempre miren endavant molt més que els altres. Així no obstant, avui sabem que el creixement de la població, el canvi d’estructura urbana i el progrés sociocultural de l’Ametlla no foren realment importants fins després del traspàs del segle.

L’Ametla del Vallès – Segle XX

L’inici del segle XX coincideix amb l’aparició de dues noves realitats que, en el termini de pocs anys, determinaren el futur desenvolupament de l’Ametlla. Aquestes noves realitats eren l’arribada dels primers estiuejants i la formació d’un nou Ajuntament amb molta capacitat de gestió i una gran visió de futur.

La convivència amb les primeres famílies estiuejants i amb el seu estil de vida feu general el desig de modernitat i el sentit d’exigència de remodelar diversos aspectes de la vida local. I això es feu més evident a mesura que algunes famílies forasteres decidiren afincar-se a l’Ametlla, ja que aquest comportament implicava la necessitat d’un plantejament urbanístic a llarg termini i la urgència d’un millorament dels serveis públics i de les prestacions municipals.

Per fer-se una idea de la transformació de l’Ametlla durant els primers vint anys del segle XX, cal recordar, només, les principals millores d’ordre administratiu i de caràcter social que figuren en la relació que segueix:

  1. L’any 1902 és traslladat el cementiri vell.
  2. L’any 1904 té lloc la construcció de la carretera municipal que comunica amb la provincial de la Garriga a Sant Feliu.
  3. L’any 1904, promocionada per l’ajuntament, es constitueix la Societat Coral Lo Lliri.
  4. L’any 1906 s’inaugura la sala-teatre i el cafè.
  5. L’any 1907, s’aprova el Pla General Urbanístic que, amb els anys, ha conformat l’Ametlla actual.
  6. L’any 1910, s’inaugura el primer servei telefònic.
  7. L’any 1911, té lloc la urbanització de la plaça de l’Església.
  8. Construcció del nou edifici de la Casa Consistorial i de les Escoles Públiques.
  9. L’any 1915, arriba a l’Ametlla el servei d’energia elèctrica i enllumenat públic.

Fent-ne una valoració deguda, es pot considerar aquest període de la història de l’Ametlla com molt important per al seu desenvolupament.

A partir dels anys vint, amb la millora general del nivell de vida i amb l’enriquiment de molts estiuejants, el creixement urbanístic de l’Ametlla va configurant la xarxa vial de la població i amb l’estil, el confort i l’enjardinament dels nous habitatges, va prenent l’aspecte senyorívol i acollidor d’una ciutat jardí.

Els esdeveniments polítics -la dictadura dels anys 1923-1930, i l’adveniment de la II República l’any 1931- foren de poca incidència en el procés de creixença de l’Ametlla.

El nombre d’estiuejant augmentava cada any i el conjunt urbà creixia.

D’altra banda, durant aquest període, es produeixen dos fets prou indicatius de l’ambient cultural que respira a l’Ametlla. Un d’aquests fets és el naixement de l’afecció a la pràctica del futbol, que l’any 1924 es personalitza en la creació del Futbol Club l’Ametlla, i la inauguració del primer camp del club, que encara avui és el degà de l’activitat esportiva. L’altre fet important és la creació de la primera biblioteca pública duta a terme per la societat “Amics del Llibre”, una entitat cultural de gran pes en la vida de l’Ametlla.

Pel que fa a les millores de caràcter administratiu, n’esmentarem dues que, després de molts anys d’espera, foren realitzades parcialment. La primera fou la remodelació de l’interior de la Casa Consistorial, l’enllestiment de la façana de l’edifici, i l’habilitació de noves dependències municipals. L’altra millora va ésser la primera explanació del futur Passeig de l’Ametlla projectat l’any 1910, que no fou realitat fins molts anys després.

Però mentre l’Ametlla gaudia d’un ambient de normalitat política i cultural i d’un creixement urbà prometedor d’un gran futur, sorgiren les primeres nuvolades de la terrible tempesta que, durant tres anys, trasbalsaria tot el país (La revolta del 6 d’octubre del 1934 i les seqüeles posteriors).

Dos anys després, el juliol de 1936, amb el flagell de la Guerra Civil i la revolució social, l’Ametlla entrava en una etapa històrica terriblement conflictiva. El dramatisme social i els brots de tragèdia familiar feririen tan fondament les coses i les persones que l’esperit convivencial i la confiança en el futur van trigar molts anys a refer-se.

La Guerra Civil 1936-1939

Al període 1936-1939, corresponen les situacions conflictives i dramàtiques provocades per la guerra i la revolució. El període posterior, que dura gairebé quaranta anys, conté la realitat tràgica de l’acabament de la guerra i el dramatisme d’una llarga postguerra en un ambient de crisi moral i d’incentius, agreujat per una profunda ruptura de la convivència.

Si bé és cert que, durant el primer període, algunes espurnes de la guerra i la revolució arribaren a l’Ametlla, també és cert que no foren mai accions de violència i animositat enfollida que trenquessin la relativa normalitat de la vida local. És clar que la situació d’emergència que es vivia i les restriccions imposades per l’autoritat eren causa d’un ambient social un xic enrarit, però ni el rigor de l’ordenament local, ni els enfrontaments socials ni el vandalisme desfermat que sofrien la majoria dels pobles veïns, no trobaren a l’Ametlla el terreny abonat.

Pot dir-se, amb bona consciència, que enmig del trasbals que sotraguejava greument la totalitat del país, a l’Ametlla encara s’hi podia viure amb relativa normalitat i amb una certa garantia de supervivència. Això va fer que el poble adquirís el caràcter de refugi permanent de moltes famílies estiuejants i de moltes altres forasteres que fugien de majors perills.

L’augment demogràfic féu imprescindible l’establiment de mesures coercitives per tal de garantir l’avituallament de la població, la defensa contra el vandalisme foraster i el manteniment de l’ordre i dels serveis municipals. Amb més o menys sobresalts, aquesta fou la situació de l’Ametlla fins a les darreries de l’acabament de la guerra.

Però en un obrir i tancar d’ulls tot va canviar. Vista la imminència de l’ocupació del poble per les tropes franquistes, les autoritats republicanes, que havien gestionat la vida local durant els tres anys de guerra, abandonaren els seus llocs i es refugiaren a les muntanyes pròximes.

Per omplir el buit d’autoritat, s’havia constituït una Junta Gestora clandestina formada per persones importants de l’Ametlla compromeses a possibilitar el canvi de règim polític sense violències ni represàlies.

D’altra banda, la situació estranya dels darrers dies de gener de 1939 feu possible que petits grups de soldats en retirada maldessin pel poble sense moral ni control de cap mena. Una denúncia, acusant els membres de la Junta clandestina de conspiració feixista, fou suficient per a determinar-ne la detenció i el posterior assassinat dels dos membres més representatius.

L’ocupació militar de l’Ametlla, el primer de febrer, va fer-se en un ambient d’eufòria dels vencedors i la consternació manifesta dels que auguraven un futur tempestuós. Uns i altres maldaren per esbrinar les responsabilitats d’aquella tragèdia, però la veritat dels fets dorm encara soterrada en el record dels dies negres de la guerra.

La postguerra 1939-1975

L’endemà de la guerra, la gent de l’Ametlla mirava el seu entorn com si es despertés d’un malson. Qui més qui menys, tothom havia de refer la seva vida. De bell antuvi, les famílies que durant la guerra s’havien refugiat al poble es neguitejaven per a tornar a casa. En poques setmanes es buidaren molts habitatges. Altrament, entre les famílies que restaren a l’Ametlla hi havia de tot. Uns respiraven a ple pulmó i celebraven l’adveniment del nou règim. Altres, sense esma per a res, humiliats i atemorits, s’havien tancat a casa amb la boca closa.

A l’Ametlla hi faltava molta gent. Als homes se’ls havia endut la guerra i ara els camps de presoners n’eren plens. Ningú no sabia quan tornarien ni si tornarien mai. Una vintena d’homes de l’Ametlla havia mort al front i vint més n’havien tornat malalts o mutilats. Per un poble d’un miler d’habitants el tribut de la guerra era desmesurat. Malgrat tot, les dones, els vells i els infants plantaren cara al mal temps i mig se’n sortiren.

El primer any de la postguerra fou el m és difícil i el més conflictiu. La Comissió Gestora, nomenada pel comandament militar, exercí l’autoritat local amb una gestió tan marcada per les desavinences sorgides entre els seus membres que, ben aviat, la desconfiança va inquietar les forces vives de la població. La situació s’enrarí de tal manera que no és gens estran que en el curt termini de nou mesos, l’Ametlla visqués el fet més insòlit de canviar tres vegades d’alcalde. El primer, ocupà l’alcaldia durant dos mesos i s’absentà de l’Ametlla com un fugitiu. El segon, assumí el càrrec el mes d’abril i set mesos més tard ingressava a la presó de Granollers per ordre de l’autoritat militar. El tercer, fruit del consens de les forces vives, exercí el càrrec durant tres anys sense gaire pena ni glòria.

Amb el canvi de règim, l’ambient social de l’Ametlla va prendre un aire un xic teatral. La vestimenta normal de molta gent fou substituïda per l’uniforme de les organitzacions locals de nou règim. La Falangue, la Sección Femenina, el Frente de Juventudes, Educación y Descanso i alguna altre iniciaren les seves activitats en els seus camps respectius.

En realitat, però, la incidència del canvi en la vida dels ametllatans fou més aviat superficial. L’eufòria dels primers mesos va anar-se diluint sota el pes dels problemes de cadascú i de la necessitat d’adaptar-se a la nova situació de la millor manera possible. La cosa no era gens fàcil. Per una banda, hi havia l’escassetat d’avituallament que afectava tothom amb la sangonera del mercat negre inassequible per a molta gent. I per si això fos poc, hi havia una trentena de famílies afectades per la Llei de Responsabilitat Polítiques en virtut de la qual trena homes de l’Ametlla foren empresonats i trigaren a tornar a casa entre dos i tres anys.

El retorn a una relativa normalitat de convivència i d’ambient sociocultural no va assolir-se, ni de bon tros, durant els primes anys del règim franquista. Malgrat que els diversos Ajuntaments de la postguerra actuaren cada vegada més amb esperit realista per tal de refer l’ambient tradicional que la guerra s’havia endut, les pressions jeràrquiques i les lleis franquistes es feren sentir molt de temps.

La gestió administrativa de l’època franquista, així com alguns petits brots d’acció cívica-cultural es pot veure en la relació que es detalla a continuació:

Gestió municipal – principals millores:

- Remodelació de la Casa Consistorial.

- Construcció d’un parvulari.

- Construcció d’habitatges per als mestres.

- Urbanització del Passeig de l’Ametlla.

- Obertura de la farmàcia local (1949).

- Inauguració de les noves campanes parroquials (1956).

- Inauguració del Parc Municipal (1957).

- Reforma del Carrer Major (1960).

- Inauguració del servei elèctric a Puiggraciós (1970).

- Ensenyament del català a les escoles (1975).

Activitat cultural i cívica:

- Constitució de la Germandat dels Camioners (1944).

- Aplec Pasqual i concurs de Caramelles (1944).

- Representació de la primera obra teatral en català (1945).

- Noces d’or de la Societat Coral Lo Lliri (1953).

- Creació del club “Ametlla Films” (1953).

- Inauguració de la Biblioteca Local (1954).

- Inauguració de les piscines públiques “Ca n’Arenys” (1961).

- Centenari de la Germandat de Sant Sebastià (1962).

- Festival de la “Cançó Catalana” (1963).

- Exposició de records “L’Ametlla Mil Anys (1971).

Text de Josep Badia i Moret, extret del llibre “L’Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia Geogràfica”, editat per l’Ajuntament de l’Ametla del Vallès l’any 1989.

 

 

 

Darrera actualització: 07.01.2019 | 13:55
Darrera actualització: 07.01.2019 | 13:55